PORXES

 

            Porxes de la Plaça Major

on aprenguérem a esperar tu i jo.

 

            Porxes d’irregular anatomia

on cada pedra sap d’un camí i d’una vida

solcada per mil veus i mil edats

que aventen llunyanies i passat

(o els arcs que encara queden

per miracle del temps, en mig punt o apuntats

somnien xarradisses al capvespre).

 

            Recordes la fonteta que aspirava

a ser font de jardí, i no arribava

ni a ser font, ni farola, ni peiró, ni rastre d’antic pou?

 

Porxes de la plaça, cavallers d’altres segles,

anunci famolenc de pervivències

on ressonen encara cançonetes

al recer de les hores i les pedres.

 

            Si contaren els passos que comptàvem

en el nostre passeig inacabable!

Mil...dos mil...un milió, o dos, o més...

            Veig encara la cara del forner

vora el cantó, fixa en els nostres passos,

i la fornera que venia el pa.

I les dones que eixien a mirar-nos aquell dia que vaig

tornar, radiant,

amb uniforme nou, i al cap

em brillava una estrela.

(Ai! que quan hom es jove la fantasia alena).

 

            Porxes de la paça vella, pedres, arcs, gestos.

Venia la tardor, colpejaven les ombres,

les nostres mans amaven la mútua carícia

i saber-se llumins plens de calor amiga.

Quan venia la pluja o l’aspra tramuntana,

els porxes eren nostres, i tota l’ampla plaça

quedava convertida en ample riu

per a tu i per a mi.

 

            Si anàvem per la dreta, el botiguer mirava,

i fins l’apotecari del cantó de dalt mirava.

i aquelles tres germanes i el cosí que mirava,

i Remei, i Maria, i tot el món mirava.

I encara el rector, en eixir de l’església, mirava

(de reüll, si voleu, però mirava),

i l’escolà, que era molt alt, mirava.

i ta tia, com mirava!

“És un xic que promet”, li havien dit un dia,

i ella, maternalment, aprovava la dita,

que la seua neboda —“tu què t’has cregut”— no era com

            les altres

“i cal fer les coses per a bé”.

 

            Els porxes començaven a créixer cada dia

per a tu i per a mi. Els diumenges moria

la darrera il·lusió de la setmana.

I a esperar el dissabte que tardava, tardava...

 

            I novamet els porxes obrien un racó

i un sospir al capvespre,

i es vestien de festa per la nit,

quan el nostre passeig era a la banda esquerra

i el sòl més pla era una gran cadena

de passos apressats, distants, que ni miraven

ni tan sols pareixien ser reals. Com si quatre

haguessen perdut l’esme i els altres el rellotge.

I no miraven tants.

(Potser perquè vivien, els més, als “pisos”alts).

Porxe va i porxe ve.

                                I porxes,

                                               porxes,

                                                           porxes.

Porxes alts, porxes grans, porxes teus, porxes meus,

porxes que conegueren el silenci i la veu

de dos adolescents que un dia, ara ben llunyà,

filaven una ardenta renglera d’esperances.

 

            Porxes de la Plaça Major

on aprenguérem a esperar tu i jo.

 

            Quan de bell nou retorne a xafar eixes pedres

crec escoltar nou càntic,

com un poema alegre que es trenca en mil records

i encara en moltes veus.

O potser un retrat molt més humà,

un poema novell que em recobra la via d’aquells moments

            i em fa

sentir-me satisfet per l’elecció ben feta.​