QUI DIRÀ EL PAISATGE

            Tot romandrà, segur, damunt de mi

quan vinga el negre vent a les parpelles

—el vent o mort que porte dins de l’home—,

totes les coses que ara em són amades

i estan tan dins de mi i el temps que passa

com una quera, malgastant la vida.

            Tots els racons de món que ara visite

tindran uns altres sols i uns altres passos

i uns altres rossinyols o veus tranquil·les.

            Però quedarà cert el paisatge,

aquell que porte endins com un perenne

remordiment, com una flama immensa

que dóna, tant s’hi val, pena o amplària.

            ¿Quins ulls et miraran com ara et mire,

—oh, paisatge meu, oh, pena meua?

¿També et trobaran bell o els faràs nosa?

            Tot quedarà, Senyor, perpetuant-se,

tot romandrà clavat sobre el seu límit,

exacte, ple de dies i solatges.

Jo sols seré, llavors, somni o semblança.

            ¡Què curts són els instants sobre la terra!​