ESTAVEN ESPERANT-ME

Als germans siderúrgics de Sagunt

            Estaven esperant-me de de l’hora resolta

en què poguí jo llevar-me les espardenyes,

estaven esperant-me vora el càlid migdia,

estaven esperant-me i jo, volta que volta,

sense agafar la fusta oberta al testimoni.

            Primer eren uns hòmens que treien carbó i pedra;

després hòmens d’esquenes roges de sol i d’aire

i sal de la mar blava —mans dures com el ferro

que per tot arreu guanya la vida i el coratge—;

més tard, uns altres hòmens amb cicatrius lluentes

pel cos, on relliscaven els torns, el fum, les màquines

(Crec que tots esperaven, si per cas, que un bon dia

el jove que jo era els fera companyia).

            De sobte —tot callava, com als grans espectacles—,

tots miraven uns hòmens que semblaven disfresses,

cobert el cos, i uns altres —els més valents, sens dubte—

que sols duien manoples i pit i esquena a l’aire.

El silenci envaïa els ulls, el cor, la pell...​