RIU DEL MEU POBLE

 

Quina pena sent quan veig

el meu riu sense gens d’aigua.

 

            Contemple el llit pedregós

que de les muntanyes baixa

com un caminàs tot blanc,

sec el cos i buida l’ànima,

i em venç una pena immensa

quan, vora el meu poble, escampa

el seu abraç poderós

sense més afanys que l’ànsia

d’ofrenar un darrer cant

a l’assedegada plana

que l’espera, amorosida,

des de mil·lenis d’estada.

 

            I quina pena em dóna

vore el meu riu orfe d’aigua!

 

            Mil baladres escampats

són, a penes, una estampa

de verdor que s’insinua

de tret en tret, en la llarga

teoria pedregosa

d’un llit sense jaç ni esperança;

llit que somnia plaers

—endevina, endevinalla—

i fecundants avingudes

i camins amples de plata

que puguen deixar la vida

allà on la mort amenaça.

 

            Quina pena sent en vore

el meu riu sense gens d’aigua!

 

            Pedres seques, pedres calves,

fingida catifa blanca

sense més llum ni color

que el ruixim de la rosada

per les nits, lleu humitat

que el sol en instants agrana.

Vagues, cloròtiques, mínimes

lletreres de verdor pàl·lida,

piteres flaques i nanes

sense virtud ni constància,

cards punxosos, plantes pobres,

tan pobres que ni la saba

vol llançar a l’aire un crit

per si es torna en una llàgrima.

 

            Si algun canyaret mig sec

apareix en una rambla,

al lleu volar de les canyes

al vent, és com una taca

verda que juga a ser vida

entre l’ermàs abocada.

 

            Quina pena, Senyor, dóna

contemplar el riu sense aigua!

 

                                   (1939)​