RECORD D’ESCOLA

            Ens deien que la dona era pecat.

El món era un no-res ple de cadenes.

Ens prohibien parlar de l’amor.

I ens omplien la gola d’himnes.

Tan solament hi havia salvació per a uns pocs,

per a aquells que gaudirien del privilegi

d’una mort santa,

d’una vida plena d’austeres negacions.

tot açò barrejat amb doctes parlaments sobre els triangles,

sobre els rius i les muntanyes,

sobre el principi de Pascal, sobre l’ortografia

i la funció clorofíl·lica.

De sobte un sentia que anava fent-se gran,

que la dona és quelcom més que una senyora que es diu        

          mare, o tia, o germana.

Que fins i tot valia la pena mirar-la.

I tocar-la, i...

Encara, però, no havíem deixat l’escola.

Totes les altres coses vindrien després.

Lentament, si voleu, però vindrien.

Certament i segura. Forçosament i ferma.

Inexorablement.​