EVOCACIÓ DEL MEU POBLE                        

 

Sovint perdent-me,

sovint sabent-me,

sovint callant,

      present o eteri,

pel teu misteri

sóc vianant.

 

      Sovint sabent-te

trist i desfent-te

d’enyorament,

      subtils absències

va fent presències

la meua ment.

 

Tens quelcom noble

que ningun poble

pot obtenir:

      molla de segles,

rent d’altres regles,

sentor d’ahir.

 

Entre la humida

ombra adormida

dels teus carrers

lluu l’alegria

l’abast del dia

i els seus quefers.

 

      Cases i roques

són velles soques

de la unitat,

      raça esforçada

que guarda en cada

fill un soldat!

 

      Carn sensitiva,

la terra, viva,

no tem el dany.

      Fent pel queviure

vola al món lliure,

sense parany.

 

      La Llum et guanya

de la muntanya

fins a la mar,

      i en les teulades

dibuixa onades,

rou de la llar.

 

      L’home s’aferra

cap a la terra

sempre fidel,

      i etern migdia,

la terra pia

l’ompli de cel.

 

      Cases ben blanques,

torres i tanques,

colors al vol;

      placetes velles

que són capelles

fartes de sol.

 

      Les teues vies

fan teories

dels desnivells.                                         

      Pedres colpides

dormen ferides

d’antics cisells.

 

..........................

 

Poble que enyore,

poble que plore,

rep el meu cant,

 

      bes i corona

humil que et dóna

un fill amant.​